Ramon Llull
Ramon Llull va ser filòsof, místic, narrador i poeta. Cap als trenta anys va abandonar la vida cortesana per dedicar-se a l'estudi i a la contemplació amb el propòsit d'aconseguir escriure la millor obra contra els errors dels infidels. Va promoure la creació d'escoles en què l'aprenentatge de l'àrab tenia gran rellevància i va efectuar viatges a Orient amb la intenció de convertir persones de creences diferents al cristianisme. Se li atribueixen aproximadament 250 obres. La seva producció intel·lectual se centra en la construcció d'un sistema lògic que permetés evidenciar la veritat del cristianisme davant diversos públics —musulmans, jueus i gentils—, conegut com l'Ars o Art lul·lià. Aquest projecte va influir en àmbits tan variats com la retòrica, la ciència i l'ensenyament. Va escriure majoritàriament en català, tot i que també va utilitzar l'àrab i el llatí, segons el públic objectiu. La seva prosa destaca per la seva precisió i equilibri, cosa que va resultar decisiva per a la formació del llenguatge científic i literari en català. En poesia, es conserven essencialment dues obres, Desconhort (1295) i Cant de Ramon (1300). De la seva vasta obra narrativa, destaquen, entre moltes altres, Llibre de contemplació en Déu (1271-1274), Llibre del gentil e dels tres savis (1274-1276), Llibre de l'ordre de cavalleria (1274-1276), Llibre d'Evast e Blanquerna (1276-1283) o Llibre de meravelles (1287-1289). Llull va deixar una empremta perdurable: el seu pensament es va difondre aviat, la seva obra va ser traduïda a nombroses llengües i va obrir una línia d'interpretació i seguiment que arriba fins als nostres dies.
Llibre de Meravelles
En aquell temps havia un home qui havia nom Fèlix, e era fill d'un noble hom qui havia nom Ramon. Aquest Fèlix era jove e savi, e son pare l'havia enviat per lo món, per tal que veés les meravelles que Déu havia fet en el món, e per tal que conegués les costumes dels hòmens. En aquell temps havia un home qui havia nom Fèlix, e era fill d'un noble hom qui havia nom Ramon. Aquest Fèlix era jove e savi, e son pare l'havia enviat per lo món, per tal que veés les meravelles que Déu havia fet en el món, e per tal que conegués les costumes dels hòmens.En aquell temps havia un home qui havia nom Fèlix, e era fill d'un noble hom qui havia nom Ramon. Aquest Fèlix era jove e savi, e son pare l'havia enviat per lo món, per tal que veés les meravelles que Déu havia fet en el món, e per tal que conegués les costumes dels hòmens.En aquell temps havia un home qui havia nom Fèlix, e era fill d'un noble hom qui havia nom Ramon. Aquest Fèlix era jove e savi, e son pare l'havia enviat per lo món, per tal que veés les meravelles que Déu havia fet en el món, e per tal que conegués les costumes dels hòmens.En aquell temps havia un home qui havia nom Fèlix, e era fill d'un noble hom qui havia nom Ramon. Aquest Fèlix era jove e savi, e son pare l'havia enviat per lo món, per tal que veés les meravelles que Déu havia fet en el món, e per tal que conegués les costumes dels hòmens."
Bernat Metge
Lo somni
Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi, segons que despuis clarament a llur vergonya s'és demostrat, mas per sola iniquitat que m'havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir. Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d'aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; e l'altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament. E quan haguí ben remirat, especialment lo desús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d'aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí'm terriblement.
Jordi de Sant Jordi
Jordi de Sant Jordi va ser un poeta valencià del segle XV. Va néixer cap al 1399 i va morir jove, el 1424. Va ser cavaller del rei Alfons el Magnànim, però també va escriure poesia en català. Va formar part de l'Escola Valenciana juntament amb altres poetes importants com Ausiàs March. Un dels seus poemes més famosos és Presoner, inspirat en el temps que va passar a la presó. Malgrat la seva curta vida, va deixar una empremta molt important en la literatura catalana medieval, i iniciava la transició entre una marcada influència de la poesia trobadoresca cap a la culminació de la lírica catalana del Segle d'Or.
El setge d'Amor
Ajustat vei d’Amor tot lo poder
e sobre me ja posat son fort siti,
si que no em val força, engeny ne sauber;
tant sui destrets que no em tinc gens per quiti
de pedre el cors, l’arma e tots los bes,
car ja no puc sofrir la vida estreta
ne el tresnuitar; tan fort càrrec hai pres,
per què la fi me convendrà que em reta.
Burgs ne castells no crei tant se tingués
a poder gran sens fornida retreta
e bona gent que l’hage ben defés,
i ab tal socors si es té, fa raisó dreta.
Mas eu, qui sui tan flacs per defensar,
sens mur, sens vall, sens merlet ne verdesca,
que de mes gens no pusc gaire fiar,
vejats si estic en so que tost peresca.
Mei sospir son le trabuc que eu despar,
que altre millor no tenc de què em servesca;
e li gemecs bombardes per tirar
en contra lei que puny que em destroesca.
E vets així tots los pertrets que eu hai,
ab què em defén mon cor dins en sa força;
mas bé us sai dir que no creu que jamai
per llur força d’aicest perill estorça.
Li meis cinc senys me donen plus d’esmai,
car són mas gens ez algú no m’esforça,
que ans vei que bé a cascú d’ells li plai
que eu perda tot quant hai fins a l’escorça.
E doncs, vejats si em faran traiment:
no puc campar, cert, a la derreria,
que eu los hai vist estar a parlament
ab l’enemics tractajant que m’aucia.
Oh, Déu! Bé m’han trasit mei ull, dolent,
trist, envejós, que així perdut me sia!
Bé m’han trasit mei cinc senys follament;
bé m’ha trasit mon cor per glotonia;
sí que m’han duit en lo pus estrem dan
que ja no em sai de me quin partit prenda,
e no em pusc ja tenir, pus d’er anan
no vei ni trob qui m’ajut ni em defenda.
Tornada
Reina d’honor, en lloc de capitan
me don a vós e em ret dins vostra tenda,
ab què em salvets la vida sens engan,
e si no ho fets non haurets bona esmenda.
Ausiàs March
Així com cell qui desitja vianda
Així com, cell qui desija vianda
per apagar sa perillosa fam
e veu dos poms de fruit en un bell ram
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida
sí que el desig vers l'un fruit se decant,
així m'ha pres, dues dones amant,
mas elegesc per haver d'amor vida.
Sí com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e altre de ponent,
e dura tant fins l'un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa.
Jo el vos public: amar dretament vós.
E no cuideu que tan ignocent fos
que no veés vostre avantatge gran:
mon cos no cast estava congoixant
de perdre lloc qui l'era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major
sí que, ell content, cascú pot ésser fart.
L'enteniment a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó
dient que el cos, ab sa complexió,
ha tal amor com un llop o renard,
qui llur poder d'amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal,
e, si l'amant veeu dins la fornal,
no ser ha plant e molt menys defensat.
Ell és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
cert guiador és de la voluntat.
¿Qui és aquell qui en contra d'ell reny?
Que voluntat, per qui el fet s'executa,
l'atorg senyor e, si ab ell disputa,
a la perfí se guia per son seny.
Diu més avant al cos, ab gran endeny:
"Vanament vols e vans són tos desigs,
car dins un punt tos delits són fastigs,
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tant est grosser que amor no n'és servit.
Volenterós acte de bé és dit
e d'aquest bé tu no saps lo carrer.
Si bé complit lo món pot retener,
per mi és l'hom en tan sobiran bé
e qui sens mi esperança el reté
és foll o pec e terrible grosser."
Aitant com és l'enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren
e son pillard és subtil pensament,
qui de fins pasts no el jaqueix endurar.
Plena de seny, no pot Déu a mi dar,
fora de vós, que desontent no camp.
Tots mos desigs, sobre vós los escamp.
Tot és dins vós lo que em fa desijar.
```
Joanot Martorell
Joanot Martorell va ser un cavaller de la baixa noblesa amb arrels familiars a la comarca de la Safor. Des de jove va participar en els conflictes polítics i socials del seu temps, lluitant juntament amb el seu pare i germà en la batalla naval de Ponça, on el seu pare va resultar ferit de mort. Al llarg de la seva vida va estar embolicat en nombrosos plets judicials relacionats amb l'honor i assumptes familiars, que van afectar seriosament la seva fortuna. Entre 1438 i 1439 va viatjar a Anglaterra, on va conèixer corrents literàries que influirien en la seva obra. Cap al 1460 va escriure la seva gran novel·la cavalleresca "Tirant lo Blanc", considerada una joia de la literatura catalana, peça clau de la narrativa del Segle d'Or, una obra que va influir en "El Quixote" de Cervantes, qui la va elogiar com una de les millors novel·les de cavalleries.
Tirant lo Blanch (fragments)
Capítol 2. Com lo comte Guillem de Varoic proposà d'anar al Sant Sepulcre e manifestà a la Comtessa e als servidors la sua partida.
“En la fèrtil, rica e delitosa illa d'Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de llinatge e molt més de virtuts, lo qual per la sua gran saviesa e alt enginy havia servit per llong temps l'art de cavalleria ab grandíssima honor, la fama del qual en lo món molt triümfava, nomenat lo comte Guillem de Varoic. Aquest era un cavaller fortíssim qui en sa viril joventut havia experimentada molt la sua noble persona en l'exercici de les armes, seguint guerres així en mar com en terra, e havia portades moltes batalles a fi. Aquest s'era trobat en set batalles campals on hi havia rei o fill de rei, i de deu mília combatents ensús, e era entrat en cinc llices de camp clos, u per u, e de tots havia obtesa victòria gloriosa.”
Capítol 189. Les grans festes que l'emperador féu fer per amor dels embaxadors del soldà
E Tirant no curà de les paraules de la princesa, sinó que s'acostà envers ella e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veyen que Tirant axí jugava ab la senyora, totes staven a la cominal, però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E stant en aquests jochs e burles, sentiren que la emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feya. E ab los jochs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra. Prestament Tirant se lançà stés per terra e lançaren-li roba dessús e la princessa segué's damunt ell. Stava's pentinant, e la emperadriu segué's al seu costat; no fallí molt no·s segué's sobre lo cap de Tirant. Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cars Tirant stava! Ab tal congoxa stigué per bon spay, que parlaren de les festes que·s devien fer fins que vench una donzella ab les ores. Lavors la emperadriu se levà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La princessa no·s mogué gens de allí per dubte que la emperadriu no·l ves. Com la princessa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant, e ell adés adés li besava la mà e li prenia la pinta. E stant en tal congoxa, totes les donzelles se posaren davant la emperadriu, e lavors, sens fer molta remor, Tirant se levà e anà-se'n ab la pinta que la princessa li donà.
Isabel de Villena
Isabel de Villena va ser una escriptora i religiosa valenciana, considerada la primera dona en redactar una obra literària important en català. Provenint d'una família noble, va ser nomenada priora del convent de la Trinitat a València, on va desenvolupar gran part de la seva vida intel·lectual i espiritual. La seva obra coneguda, Vita Christi, és una biografia de Jesucrist escrita des d'una perspectiva femenina, en la qual destaca la figura de la Verge Maria com a protagonista central. A través d'aquest text, Isabel va buscar oferir un model de devoció accessible, combinant erudició teològica i sensibilitat literària, alguna cosa innovadora per a la seva època. A més, la seva obra reflecteix preocupacions socials i espirituals de finals del segle XV, mostrant la veu i el pensament d'una dona en un context dominat per autors masculins. Isabel de Villena és, per tant, un referent de la literatura medieval valenciana i de la contribució femenina al pensament religiós i literari.
Vita Christi (Capítol CCXXI)
E mirant la Senyora los peus de aquell tan amat Fill, veu Magdalena ab ells tan afferrada, plorant tan agrament, no podent pendre negun conort de la mort tan dolorosa del seu Mestre e Senyor tan car; e dix li la Senyora: "O, Magdalena amada mia! Digau als peccadors que haueu sentit ne trobat en aquexos peus del meu Fill e Mestre vostre, e quant deu esser plorada per ells e recordada la mort dolorosa de aquest Senyor, qui tan carament los ha amat que, per deliurar los de la diabolical seruitut e captiuitat, si mateix ha donat a tantes dolors e penes!" E Magdalena, hoint parlar la Mare piadosa de les dolors del seu tan amat Fill, augmenta lo doloros plor en tanta quantitat que paria volgues esclatar.
Estefania de Requesens
Filla única de Lluís de Requesens i Soler, emparentat amb la casa dels comtes de Barcelona i governador general de Catalunya, i de la valenciana Hipòlita Roís de Liori i de Montcada, pertanyia a una de les grans famílies de la noblesa catalana del segle XVI. En perdre el seu pare el 1509, va heretar tot el patrimoni català dels Requesens. Va viure amb la seva mare, la comtessa de Palamós, al Palau menor de Barcelona, fins que va contraure matrimoni el 1526 a Barcelona, amb Juan de Zúñiga Avellaneda y Velasco. El 1535, quan l'Emperador va nomenar Juan de Zúñiga preceptor del seu fill Felip, el matrimoni es va traslladar a Castella. En els anys previs al seu casament, va formar part del cercle de seguidors de sant Ignasi de Loiola. Les cartes en català que, des de la cort, Estefania de Requesens dirigeix a la seva mare (1533-1540) mostren que era una dona intel·ligent i bastant instruïda. Cent dues d'aquestes cartes s'han conservat a l'Arxiu de Palau (avui al Centre Borja de la Companyia de Jesús, Sant Cugat del Vallès, Barcelona). Es tracta d'un corpus epistolar que permet asomarse a la vida i inquietuds d'una noble catalana del segle XVI, amb els avatars de la política espanyola i europea com a teló de fons. Estefania va acceptar, sense dubte, l'ambient castellà i que la llengua castellana fos la llengua dels seus fills (tot i que li agradava presumir que el seu fill major, Lluís de Requesens, també parlava correctament català), però va preservar sempre la seva identitat cultural. En morir Juan de Zúñiga al juny de 1546, i la seva mare al setembre del mateix any, Estefania va tornar a Barcelona. Va residir al Palau menor fins a la seva mort, el 1549. Va ser enterrada a la capella d'aquest palau, on ja havien estat sepultats el seu espòs i alguns dels seus fills. Li van sobreviure quatre dels seus fills: Lluís, Joan, Hipòlita i Diego.
Correspondència entre Estefania de Requesens i la seva mare, Hipòlita Roís de Liori
Ací-ns donam presa en acabar de plantar la vinya y tenim molt bona saó. A plogut estos dies pasats molt y lo riu és vengut molt gran, però llaós a Déu, no a fet sinó molt bé en la resclosa. Lo molí d'así té molt poc que moldre com y a tanta abundància d'aygua. Lo de Martorell [...] lo riu a trencat un tros de rec, que costarà molt a remediar; ja s'i entén ab dilijència.
Pere Serafí
Pere Serafí és la figura central de la poesia catalana del segle XVI i representa la confluència entre tradició medieval i renovació renaixentista. La seva primera aparició impresa data del 1560, quan va incloure un sonet en lloança d'Ausiàs March en l'edició de les obres del poeta valencià publicada per Claudi Bornat. Aquest primerenc homenatge ja revela una de les constants de la seva obra: l'admiració per March, que tanmateix reinterpreta des d'una sensibilitat moderna. La seva obra Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana (Barcelona, 1565) està composta per una secció de poesia profana (dedicada principalment al tema amorós) i una altra de caràcter devot, i constitueix un testimoni excepcional de la síntesi cultural que va caracteritzar el Renaixement en català. Serafí manté recursos propis de la lírica trobadoresca, com la tornada final o l'ús del decasíl·lab de tradició provençal, sovint cesurat a la quarta síl·laba. Però, d'altra banda, introdueix amb mestria formes estrófiques modernes com el sonet (del qual inclou 58 exemples, constituint la primera gran col·lecció de sonets en català), sovint enriquits amb tercets encadenats o madrigals de clara inspiració petrarquista. Temàticament, l'obra oscil·la entre l'herència d'Ausiàs March i les noves sensibilitats renaixentistes, amb una atenció més gran a la natura i a la introspecció psicològica. Un exemple particularment revelador d'aquesta síntesi és el seu Cant d'amors, on l'estructura mètrica tradicional conviu amb imatges i recursos expressius de clara filiació italiana.
Puix vostre cant, gentil senyora mia (Cants d'Amor)
Joan Timoneda
Timoneda va ser un escriptor i editor valencià. Era divulgador de romanços tradicionals propis i d'altres autors. A més, va escriure cançoners populars, poesia i cançons d'amor. Una de les seves obres poètiques més importants és Flor d’enamorats. A més, Timoneda va destacar com a autor dramàtic i va publicar obres escèniques religioses en català, amb les quals exemplifica la integració del teatre religiós en les corrents modernes. En el seu teatre religiós, Timoneda va partir de la farsa sacramental anónima de tradició castellana i la va modificar, eliminant els seus elements més còmics i populars i regularitzant aspectes formals com la rima i la mètrica. Entre els autos sacramentals de Timoneda, destaquem la peça bilingüe El castell de l'Emaús i l’Església militant. D'altra banda, les seves recopilacions de contes i anècdotes van obtenir gran popularitat. Així mateix, va cultivar el teatre profà i va seguir les tendències literàries del seu temps, aconseguint una àmplia connexió amb el públic.
Ulls i cor, ab gran debat (Flor d'enamorats)
Ulls i cor, ab gran debat,
estan desijant saber
qui s'enamorà primer.
Los ulls diuen que l'amor
la claror los ha llevat;
lo cor diu que està clavat
ab sagetes de dolor;
estos dos, ab gran tristor,
estan desijant saber
qui s'enamorà primer.
Los ulls, de tan sols mirar
sentiren molt gran fatiga;
doncs, del cor no hi ha qui diga
lo que sent en ben amar;
estan estos, sens dubtar,
desijosos de saber
qui s'enamorà primer.
Per alcançar, lo cor pena,
i los ulls moren per veure;
la u i l'altre pensa deure,
puix se veuen en cadena.
Si per vós tot bé s'ordena,
senyora, voldria saber
qui s'enamorà primer
Joan Pujol
Joan Pujol va ser un sacerdot i poeta, la poesia del qual evidencia la seva militància ideològica a favor de la reforma catòlica o Contrareforma. La seva producció poètica en català s'inicia el 1574. Entre les seves obres, destaca un poema èpic sobre la victòria de la Gran Lliga al golf de Lepant, "La singular i admirable victòria..." conegut de manera abreujada com "Lepant". El poema èpic descriu la batalla i els seus antecedents més immediats, i està disposat perquè els fets siguin percebuts com una gesta èpica del catolicisme davant l'enemic turc, a més de destacar la importància de militars catalans en aquesta empresa. En una altra de les seves obres, "Visió en Somni", en la qual el poeta Ausiàs March apareix com a personatge, Pujol es fa ressò de certes polèmiques contemporànies sobre la interpretació de l'obra de March, i rebutja la majoria de les interpretacions per alienes al veritable esperit del poeta. Joan Pujol va escriure, a més, diverses obres didàctiques i religioses.
Als fats coman
Francesc Vicenç Garcia (el rector de Vallfogona)
Francesc Vicent Garcia i Ferrandis va ser sacerdot i poeta alhora. Va ocupar el càrrec de rector de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, motiu pel qual és conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona. La seva poesia va estar influenciada pels grans poetes barrocs castellans i tracta diversos temes, amorosos, escatològics, crítica de l'època i mitològics, i ho fa a través d'un llenguatge artificiós, elegant i ple d'ironia. Tot i que les seves obres completes van ser publicades anys després de la seva mort, en vida va ser molt popular i un gran referent per a altres poetes catalans del segle XVII, sorgint, així, el fenomen del Vallfogonisme. De la seva obra destaquen poemes com A una hermosa dama de cabell negre, Epitafi a la sepultura d'un gran bevedor que morí de gota i el sonet Temps. Com es pot observar, les tres són de temàtiques diferents.
A la hermosura d'una donzella nomenada Madrona, passejant-se per los camps de Barcelona, present son galan
Francesc Fontanella
Va ser un dels escriptors més destacats del barroc català. Fill del polític Joan Pere Fontanella, que va ser 'conseller en cap' durant la Guerra dels Segadors (1640), va viure de prop aquest conflicte bèl·lic, que marcaria profundament la seva trajectòria vital. És considerat un dels poetes més importants del Barroc català per la varietat de gèneres que va cultivar: des de la poesia amorosa, religiosa i festiva fins al teatre. Va introduir novetats mètriques en català, prenent com a models castellans Garcilaso de la Vega. En el teatre, amb obres com Amor, fermesa i porfia (1640) i Lo desengany (1650), va modernitzar l'escena catalana mitjançant estructures barroques europees. Part dels seus textos van ser traduïts i representats a Madrid. A més, la seva obra reflecteix el context polític, social i cultural de la Catalunya del segle XVII. Entre les seves obres, destaquen Panegíric a la mort de Pau Claris (1641), Llàgrimes d'una ànima rendida als peus de son Redemptor i Desengany del món. Tot i que durant molt de temps va romandre com un autor poc conegut, la crítica contemporània l'ha revaloritzat com una figura clau per comprendre la literatura catalana del segle XVII.
Fúnebre obsequi a una eclipsada bellesa, a qui Fontano ofereix afligit lo cor per sepultura, lo dolor per epitafi
Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixen al cor les puntes més agudes!
Flames, més eclipsades, que vençudes,
aurores algun dia lluminoses
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses mortals, però volgudes.
Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l'ànima afligida,
que per alivio son dolor adora;
fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora.
Joan Ramis
Joan Ramis va ser un humanista molt important durant l'època de la Il·lustració. Tot i que va treballar com a jurista, la seva veritable vocació estava en la cultura i la literatura, en especial, la catalana. Va dedicar gran part de la seva vida a difondre les seves idees il·lustrades defensant el valor del saber, la raó i l'art en una època de molts canvis. A través de les seves obres va voler difondre les seves idees per a la gent de Menorca. La seva obra més coneguda, Lucrècia (1769), és una tragèdia escrita en català que molts consideren la primera del neoclassicisme en aquesta llengua. En ella, Ramis reflexiona sobre la virtut, la justícia i la importància d'actuar amb raó i principis. També va escriure altres peces teatrals, com Arminda i Rosaura, i uns assaigs històrics i jurídics. Ramis va ser pioner en la defensa del català com a llengua literària moderna a més de ser una figura clau en la cultura i història de Menorca.
Lucrècia (fragment)
Víctor Balaguer
Víctor Balaguer va ser una figura clau del Romanticisme a Espanya i un destacat representant de la Renaixença catalana. La seva literatura es caracteritza per l'ús del vers èpic, el fervor patriòtic i el rescat de tradicions i història de Catalunya, cosa que el va convertir en una veu influent del catalanisme cultural del segle XIX. Va ser nomenat Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Espanyola i Cronista de la Ciutat de Barcelona. Va escriure tant en castellà com en català, i va explorar diversos gèneres: poesia, teatre, història i assaig. Una de les seves obres més importants va ser Lo trovador de Montserrat. En aquest poema èpic, Balaguer combina llegenda, espiritualitat i sentiment patriòtic al voltant del monestir de Montserrat, que apareix com un símbol d'identitat i de resistència cultural. Amb aquesta obra, va exaltar la tradició històrica i el paisatge sagrat de Catalunya, consolidant la seva fama com a autor romàntic i posicionant-se com una figura essencial en el ressorgiment cultural català.
Si en esta terra jo em moro
Teodor Llorente
Teodor Llorente va ser un poeta, traductor i escriptor, que va compondre les seves obres tant en català com en castellà. És el poeta més important del moviment cultural de la Renaixença en terres valencianes. Va ser advocat i fundador i director, durant 40 anys, del diari "Las Provincias", des d'on defensava idees conservadores. El 1878, juntament amb Constantí Llombart i Félix Pizcueta, va fundar l'entitat cultural Lo Rat Penat, amb l'objectiu de defensar i promoure la cultura i la llengua des d'una òptica burgesa i conservadora. Entre les seves obres, destaca Llibret de versos (1884). Els seus versos més aconseguits es troben en poemes on fa descripcions idealitzades de la bellesa dels paisatges valencians. Predominen en la seva obra poètica el quartet, i en especial la copla.
La barraca
Com la gabina de la mar blavosa
Que en la tranquila platja fa son niu,
Com lo nevat colom que 'l vol reposa
Del arbre vert en lo brancatge ombriu;
Blanca, polida, sonrissent, bledana,
Casal de humils virtuts y honrats amors,
L' alegre barraqueta valenciana
S' amaga entre les flors.
Baix la figuera, hon los aussells del horta
Canten festius l' aubada matinal,
Al primer raig del sol obri la porta
Y als ayres purs del cel lo finestral;
Y com la mare cova á la niuhada,
Les amoroses ales estenent,
Pobre trespol de palla ben lligada
La guarda de un mal vent.
Quatre pilars, més blanchs que la azucena,
Formen davant un pórtich de verdor;
Àngel Guimerà
Àngel Guimerà va ser un escriptor, poeta i dramaturg originari de Tenerife, figura destacada de la "Renaixença" de les lletres catalanes a finals del segle XIX i principis del XX. És reconegut com el dramaturg català més important de la seva època, amb una obra que va combinar elements de realisme i del romanticisme, la influència de la qual va traspassar les fronteres europees. Entre les seves obres teatrals, destaquen les peces Gal·la Placídia (1879), Mar i Cel (1888), Maria Rosa (1884), Terra Baixa (1897), La filla del mar (1900) o La Santa Espina (1907), entre moltes altres. Moltes de les seves obres, caracteritzades per trets realistes que reflectien la vida de la Catalunya coetània, van ser objecte de nombroses adaptacions cinematogràfiques al llarg del segle XX.
La filla del mar (fragment)
MÒLLERA: Àgata!...
ÀGATA (distreta): Què hi ha?
MÒLLERA: Què fas tota sola?
ÀGATA: Res. Què vols que faci? M'enyoro.
LLUÏSETA: T'enyores? (Rient.) Tu? I què és lo que enyores?
ÀGATA: No ho sé. Sinó que de vegades m'enyoro més fort!...
BALTASANET (tot trafiquejant): Tu, mossa, lo que has de fer, mossa, és acostar-te al foc, que t'assecaràs.
ÀGATA: Sí, ara hi corro! Ja se m'assecarà al damunt.
GREGORI (des de lluny. Rient.): Catarina, l'Àgata ha caigut a l'aigua.
CATARINA: Potser vols anar-te a mudar a casa teva... Per la missa, dona.
ÀGATA (mig rient): Ja estic bé com vaig.
BALTASANET: Veureu, minyons i noietes: ara quan toquin, tothom que vingui a la missa de l'Àgata que en diem, i després a esmorzar aquí que avui jo pago; si no destralegeu gaire, ei. I en acabant cadascú a casa seva i nosaltres tronarem a mar. Ei, tu, Àgata, si vols fer festa perquè et vam salvar tal dia com avui, no vingues a la pesquera.
ÀGATA: I què hi faria en terra? (Riallera.) Si jo voldria estar sempre a l'aigua. (Catarina, Baltasanet i Gregori trafiquegen de la barca a casa i al revés.)
RUFET: Com un peix, no, tu?
ÀGATA (rient): No ho sé jo de quina manera: sempre a l'aigua.
FILOMENA: Per això has volgut ser pescadora, com els homenots. (Àgata fa que sí amb el cap.)
LLUÏSETA: Per això t'has tirat avui a l'aigua.
ÀGATA: Oi que no, que hi he caigut. I de cap, que hi he caigut, mala negada! (Riu animant-se.)
MÒLLERA: I que deus haver fet un xap! (Riuen tots.)
ÀGATA: I que si fa no fa hi havia deu braces d'aigua. I que hi estava bé a sota! Com que veia la teiera d'un verd de mareperla més hermós! Veureu, tireu-s-hi un dia vosaltres. (Les altres fan que no.)
FILOMENA: Sí, ves si ens hi tirarem de cap a mar nosaltres!
ÀGATA: Tenen por! No gosen!
LLUÏSETA: I si ens hi quedàvem?
ÀGATA (amb entusiasme): Per sortir, mira: piques a terra amb el peu, obres els braços, i amunt! Ara, per no sortir mai més... ajuntes els braços ben estrets sobre el pit, com si estessis sola al món i per despedir-te, no tenint a ningú a qui abraçar, t'abracessis ben fort a tu mateixa... i no tornaries mai més a sobre l'aigua. Mai més. Mai més.
FILOMENA: Dius unes coses de vegades!... (L'Àgata riu fort.)
LLUÏSETA: Veuràs, no volem estar tristes nosaltres. T'hi deus haver deixat caure per broma, a l'aigua, tu. (Totes diuen que sí bromejant.)
ÀGATA (enfadada): Que us he dit que no! Tossudes! Que no!
RUFET: Doncs com ha estat?
ÀGATA: Ha estat... (Canviant i a l'últim rient.) Veureu com ha estat, veureu! Doncs que al caure les dotze hores de la nit, el Baltasanet, que feia d'arboraire, m'ha emprès dient-me: "Veiam, veiam, Àgata, ara que comença el teu gran dia com te llueixes amb la fitora!" Perquè avui hem pescat a l'encesa. "Que com me llueixo? Ja ho veureu ara!" Jo que m'he posat dreta a la proa, he engrapat l'eina, m'he senyat, i a mirar sota meu dintre de l'aigua. Tot era quiet; ni una manxada de vent, i el mar planer, planer que una hi caminaria per sobre. Vet aquí que al cap d'un pare nostre em veig venir a la clara de l'aigua, cuejant com una senyorassa, i més contenta! Una sorella; i ras, fitora avall; i ras fitora amunt; la sorella clavada. I l'ull viu altre cop! Calleu, calleu, que ara ve un retxetó més botzo i presumit! Semblava el senyor notari de vila; i ras, enmig l'esquena, i al cove. (Molt exaltada i festosa.) I després me veig que pugen a la llampa de l'aigua dos peixets més eixerits, que tan aviat eren de plata com d'or, l'un al costat de l'altre, amb los capets a prop, que talment semblava que festegessin i s'anessin dient coses boniques! Jo que poc a poquet he anat retirant la fitora perquè no s'espantessin els pobrissons, i em deia mirant al més xicarró: "Aquest ets tu, Àgata." I mirant-me a l'altre que semblava que semblava que fos l'home, i que fes l'ullet: "Aquest és... és..." (Riu ella.)
FILOMENA: Sí, sí; qui et semblava, qui?
ÀGATA: L'altre? L'altre el xicot que a mi m'estimarà algun dia, vaja.
LLUÏSETA (burlant-se'n): A tu? Un xicot? (Totes se'n riuen.)
ÀGATA: A mi, a mi. Que us penseu que no hi haurà mai ningú que em vulga a mi? Quin mal he fet jo perquè tothom m'avorreixi? (Enfadant-se.) Què he fet? (A la Lluïseta.) Alça, a dir-ho de seguida! Tu que te'n rius, a dir-ho!
LLUÏSETA: No ho sé jo.
ÀGATA: A dir-ho! O si no, aquí mateix!... (Anant-li a pegar)
FILOMENA (intervenint-hi): Ave Maria! Deixa-la!
LLUÏSETA: De seguida pega, aquesta! (Totes l'aparten.)
ÀGATA (rabiosa): Doncs per què m'avorriu a mi? Serà perquè no he nascut entre vosaltres? Perquè no sabeu d'a on vinc que dieu? Doncs he vingut com vosaltres del cel, jo.
LLUÏSETA (plorant, cremada): Però els nostres pares no eren heretges. (Fugint.)
ÀGATA (corrent-hi al darrere i agafant-la): Remaleïda! Els meus pares, remaleïda? No els anomenis mai més als meus pares! (Ella vol replicar.) I si els anomenes te mataré! Te mataré!
MÒLLERA (anant-hi): I per què tens de pegar a la Lluïseta? Boja!
ÀGATA: I a tu, i a tothom! (Llença contra en Mòllera la fitora; no el toca.)
CATARINA (sortint de casa seva): Però Àgata! Què fas? (La conté amb altres.)
ÀGATA: Ja hi estic feta jo a veure sang! No em fa res a mi la sang! (Tots procuren calmar-la.)
BALTASANET (sortint de la casa): Ja feu enfadar a l'Àgata, bones peces?
CATARINA (calmant a l'Àgata): Vaja, prou. No se'n parli més.
BALTASANET (bromejant): Ja ho saps, Àgata, jo sóc el teu enamorat i tu la meva enamoradeta, que a mi tant se me'n dóna que vingues de llevant com de ponent, perquè ja ho va dir el senyor rector un dia, que quan naixem tots som moros. Amb això el dia que et vulgues casar amb mi, trona avall i les amonestacions plegades, perquè, si ens esperàvem, qui Mare de Déu ho sap si hi fórem a temps!
ÀGATA: Vós sí que m'estimeu, Baltasanet!
BALTASANET: Com tothom, dona.
RUFET (amb indiferència): I és clar que l'estimem!
ÀGATA: Sí?... (En Baltasanet parla a tothom en favor de l'Àgata que es va tranquil·litzant.)
CATARINA (entrant a sa casa): I és clar que sí.
BALTASANET: Àgata... I escolta, escolta: potser sí que aquell peix enamorat era jo.
ÀGATA (rient): No em feu riure!
RUFET: I veiam: com ha acabat allò dels dos peixos? (Tots insisteixen perquè ho acabi de contar)
ÀGATA: Doncs ha acabat que, perseguint-los, al darrere se'n venia un de molt gros tot fet un esparrafall, i ja badava la boca per a engolir-los quan jo que he aixecat la fitora i li he tirada amb tant coratge, que al clavar-li me n'hi he anat al darrere. (Rient.) Maleïda siga! I tota contenta jo ni hi pensava en què m'engolia en aquella aigua, sinó en què el lladregot i l'assassino era ben mort! Ah quina alegria! Que se'ls mengi ara, jo em deia, i vinga glops d'aigua! I res més: que es van salvar els enamorats; i el peix gros se'l menjarà algun senyoràs aquest vespre. I jo vaig tornar a sortir a dalt i em vaig agafar a un rem que m'allargava el Baltasanet, i aquí em teniu dreta i bona, i eixugant-me.
Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer i Santaló va ser un poeta romàntic català, reconegut com un dels màxims exponents de la Renaixença, ja que va contribuir significativament a la recuperació del català com a llengua de prestigi per a la cultura. Participó en el moviment cultural de la Renaixença des de postures catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística, i literatura de viatges, la qual va assolir una enorme repercussió popular, sense parangó en la seva època. Tingué una etapa vital destacada a Vic, on estudià durant 15 anys al seminari. Allà cursà la carrera eclesiàstica, es familiaritzà amb la retòrica i els clàssics, i s'inicià en l'escriptura poètica.
Entre els seus títols, destaquen els poemes èpics de tall romàntic, L'Atlàntida i Canigó, i les col·leccions poètiques Idil·lis i Cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny. En prosa publicà Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, una recopilació de Rondalles i el compendi d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia.
Canigó (últim cant)
Dolors Monserdà
Dolors Monserdà i Vidal va ser una escriptora compromesa amb la seva llengua, el català, amb la qual va escriure nombroses obres literàries. Va dedicar part de la seva vida a la condició de la dona i els seus drets, cosa que la converteix en una de les primeres feministes d'Espanya. Monserdà escrivia majoritàriament sobre les dones i firmava amb el seu nom real. Així mateix, va ser la primera dona en presidir uns Jocs Florals, el 1909, on havia estat premiada dues vegades en edicions anteriors. Monserdà va escriure diferents gèneres literaris: poesia, teatre… però sobretot va destacar en el camp de la novel·la de la qual va ser pionera. La Fabricanta” (1904) va ser la seva obra novel·lística més exitosa. També va col·laborar en diversos mitjans, com La Renaixensa, on escrivia articles de gran qualitat i rellevància.
La fabricanta (fragment)
—Ai, Déu meu! I s'ha desmaiat! I tothom se'n va! I comencen a apagar los Ilums! I ens quedem totes soles! Tia, tia! Los crits de les noies feren tombar lo cap a dos o tres joves que, junt a l'escala dreta del tablado, acabaven de reunir-se amb los darrers coristes que en baixaven, los que, atansant-se a la senyora de la basca, li prodigaren los seus serveis, trasladant-la, asseguda en sa mateixa cadira, al departa-ment que servia per a administració, a on, amb los procediments empleats en aquestos casos i un xic d'aiguanaf que li portaren del cafè, lograren retornar-la als pocs moments. —Ai, Déu meu! I com ho farem sense cap cotxe per a portar-la a casa? I el teu germà sense venir a buscar-nos, com nos ho havia promès! —ex-clamà amb to de queixa la Florentina, dirigint-se a l'Antonieta, la qui, a l'adonar-se de que, dels joves que havien auxiliat a la seva tia, ja tan sols restaven dins de l'administració lo qui havia portat l'aiguanaf i un seu company, puix que els demés, al veure retornada a la malalta, l'un darrere l'altre havien anat esmunyint-se cap a la porta, se girà envers el més alt, dient-li anguniosament: -Si vostès, que han estat tan amables, nos fessen lo favor d'enterar-se facil trobar un cotxe... Vegi, com ho farem? Lo meu germà havia dit ens vindria a buscar i...
Narcís Oller
Narcís Oller i de Moragas va ser un novel·lista català considerat el primer autor modern de la narrativa de la Renaixença. Va estudiar Dret a Barcelona i va treballar com a funcionari i procurador, tot i que sempre va mantenir una gran vocació literària. Al principi va estar influït pel romanticisme, però aviat va adoptar el realisme i el naturalisme, inspirat en autors europeus com Balzac o Zola. La seva obra reflecteix els grans canvis socials i econòmics de la Catalunya del segle XIX: el pas del camp a la ciutat, les tensions de la burgesia, les desigualtats socials i els sentiments humans més profunds. Entre les seves novel·les més importants destaquen La papallona (1882), L’escanyapobres (1884), La febre d’or (1890-92) i Pilar Prim (1906). El seu estil detallat i viu li va assegurar un lloc essencial en la història de la literatura catalana.
L'escanyapobres (fragment)
Els mercats de Pratbell, d'antiga anomenada, van arribar a llur més gran esplendor pels contorns de l'any 50 de la passada centúria. Acabava d'estrenar-se el tros de carretera de Madrid a Granada, que travessa Pratbell; i, essent aquesta vila cap de jornada o de rellevament, en tocà els resultats ben aviat. Els blats de l'Urgell i de l'Aragó hi abocaven a torrentades els carros, i era negoci gras no deixar-los passar endavant, proveït com estava el país de salts d'aigua i bons molins. Així fou que, en un obrir i tancar d'ulls, l'esperit especulador dels de Pratbell comprengué la jugada i plantà arreu tota la vila magatzems de grans, cavant sitges vora mateix dels cups. Un dels magatzems que cridà l'atenció des de primera hora fou el que al carrer de la Roca, vora el Portal Gran i a vint passes del Pallol, obrí l'Oleguer. «Per què?, Qui era l'Oleguer?, amb quins poders comptava?» Heus aquí les preguntes que es feia tothom, l'enigma que capficava els de Pratbell, en passar pel carrer de la Roca. –¿L'Oleguer, aquell minyó traginer, fill de qui sap on, que fins ara ha menat matxos? Si és més pelat que una rata! Si encara en els cabells du rastre de les pallisses on dormia! D'on ha tret els diners? Era verament estrany que, mentre els altres traginers, fills de la vila, havien d'emigrar o junyir-se a oficis més grossers, aquell foraster sense anomenada tingués forces i pit per a obrir magatzem.
Miquel Costa i Llobera
Va ser un poeta i sacerdot que va immortalitzar la major part de la seva obra en llengua catalana. A causa dels seus estudis de teologia a Roma, la seva obra, emmarcada en el moviment cultural de la Renaixença catalana, es centra en el clàssic i religiós. Va dedicar la seva primera etapa a la poesia romàntica, en la qual destaca la seva oda més coneguda "El Pi de Formentor". Posteriorment va decidir traduir algunes de les seves obres al castellà, cosa que li va obrir les portes de la Reial Acadèmia Espanyola, de la qual va ser membre honorífic. El 1906 va publicar la seva col·lecció de poemes "Horacianes", composta per setze poemes i odes en català que buscaven reproduir la poesia grega i romana clàssica. Després de dedicar els seus últims anys a la peregrinació a la Terra Santa i a la traducció de textos èpics, finalment va morir el 1922 a Palma de Mallorca.
El pi de Formentor
Joan Maragall
Joan Maragall va ser poeta, assagista i traductor, i una de les figures més importants del modernisme català. La seva obra poètica, que inclou recopilacions com Poesies (1895), Visions i Cants (1900) i Enllà (1906), es caracteritza per un estil directe, emotiu i ple de vitalitat, inspirat en la natura i en les emocions humanes. Maragall va defensar la teoria de la "paraula viva", segons la qual la poesia havia de transmetre l'espontaneitat i la sinceritat. També va traduir Goethe, Homer, Novalis, Píndar i Nietzsche, acostant al públic català la gran tradició literària europea. Va ser, a més, pare d'una influent saga intel·lectual i política catalana, cosa que va consolidar el seu llegat més enllà de l'àmbit literari i artístic. La seva obra i pensament van contribuir de manera decisiva a la renovació literària i cultural de Catalunya entre els segles XIX i XX.
En la mort d'un jove (Visions i Cants)
Santiago Rusiñol
Santiago Rusiñol va ser un escriptor i pintor representatiu del modernisme català. Va néixer a Barcelona en una família dedicada al tèxtil i des de petit va mostrar un especial interès cap al dibuix i la pintura. De jove va exposar les seves obres a la Sala Parés i més tard va viure temporades a París, on va conèixer nous estils artístics. Com a literat, va escriure llibres i obres de teatre que reflecteixen la societat i els canvis de la seva època. El seu estil combina sensibilitat, ironia i crítica social. En molts dels seus textos mostra el conflicte entre la tradició i la modernitat, així com la figura de l'artista que lluita per ser comprès. Una de les seves obres més importants és L’auca del senyor Esteve , on explica la història d'un jove artista burgès i el seu pare, que no accepta la seva vocació. Rusiñol també va escriure contes, articles i textos plens d'humor i reflexió sobre l'art i la vida.
L’alegria que passa
Caterina Albert
Caterina Albert i Paradís va ser una escriptora catalana coneguda sobretot pel seu pseudònim 'Víctor Català', amb el qual va publicar la major part de la seva obra, ja que en el seu temps les dones no eren ben reconegudes com a autores literàries. L'ús del pseudònim li va permetre difondre el seu treball i ser presa seriosament en els cercles literaris del modernisme català. La seva literatura es comprèn en el moviment del modernisme català, tot i que també presenta influències del naturalisme i del simbolisme. A través d'un llenguatge intens i expressiu, retrata els conflictes interiors del ser humà, la solitud, la repressió i la lluita per la llibertat individual, especialment en contextos rurals. La seva novel·la més coneguda és Solitud (1905). En ella, la protagonista, Mila, simbolitza la cerca d'identitat i l'emancipació en un entorn natural que reflecteix el seu món interior. Altres obres destacades són Drames rurals (1902), Caires vius (1907) i Un film (3.000 metres) (1926). El conjunt de la seva obra situa Caterina Albert com una de les veus femenines més importants i renovadores de la literatura catalana.
Drames rurals (fragment)
L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i a empentes, aniria a desembocar a la vila.
Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement a la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgrogueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que, rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.
Josep Carner
Josep Carner és conegut com "el príncep dels poetes catalans" i es considera el màxim representant del Noucentisme, tot i que la seva producció literària va evolucionar cap al postsimbolisme. Entre les seves obres més destacades figuren Llibre dels poetes (1904), Els fruits saborosos (1906) i La malvestat d’Oriana (1910). Aquell mateix any va ser nomenat Mestre en Gai Saber, reconeixement que va consolidar el seu prestigi dins de les lletres catalanes. A més de la seva labor poètica, Carner va renovar el periodisme polític català i va desenvolupar una brillant carrera diplomàtica després de llicenciar-se en Dret i Filosofia i Lletres. També va destacar com a traductor d'autors de la talla de Charles Dickens, William Shakespeare i Lewis Carroll, contribuint a la difusió de la literatura anglesa. Fidel a la República, es va exiliar a Brussel·les durant la Guerra Civil, ciutat en la qual va residir fins a la seva mort el 1970, mantenint sempre el seu compromís amb la cultura catalana.
De Les bonhomies i altres proses (fragment)
El meu amic S. acaba de contestar a una lletra que jo vaig adreçar-li fa un any i mig. Li estic infinitament més agraït que no pas si m'hagués contestat a les 24 hores. Contestar a les 24 hores, és voler-se treure del damunt una obligació. Contestat al cap d'un any i mig és un fenomen extraordinàriament més delicat. Per espai de divuit mesos, més temps que una mare gràvida no porta el seu infant –exactament el doble de temps–, el meu amic m'ha portat en el si, o almenys hi ha portat la memòria de la meva lletra. Dir que en tot aquest temps ha tingut mandra, no seria sinó dar una versió grollera, calumniosa del fet. Res d'això: per a escriure'm necessitava un cert estat d'esperit, una certa inspiració estilística. Volia fer una obra tranquil.la i definitiva. La seva lletra de resposta, en el fons, s'anava formant en son esperit, a pleret, d'una manera subconscient. No creixia pas amb l'agosarament d'una carabassera, sinó amb la pausada majestat del roure. Ha vingut el moment que la resposta ha cristal·litzat en el seu esperit: aleshores, i només aleshores, el meu amic ha pres la ploma.
Clementina Arderiu
Clementina Arderiu i Voltas va ser una influent poeta catalana. Tot i que es va formar en orfebreria, la seva passió per la lectura la va portar a la literatura, debutant el 1916 amb Cançons i elegies. Aquell any es va casar amb el poeta Carles Riba, participant tots dos activament en la vida literària. La seva poesia, sovint vinculada a Josep Carner, és d'estil elaborat, inicialment novecentista, i explora temes com l'amor, la fe, la condició femenina i la vida quotidiana idealitzada. Després d'un exili que va concloure el 1943, la guerra civil va deixar una empremta en la seva obra, com es veu a Sempre i ara (1946). Juntament amb Riba, va ser un referent essencial de la poesia catalana de postguerra. El seu llibre És a dir (1958) va ser molt premiat. Després d'enviudar, va reflexionar sobre l'esperança a L'esperança encara (1969). Va morir el 1976, deixant una obra que sempre va considerar fidel a les seves intencions
Alegria (Cant i paraules)
Joan Salvat-Papasseit
Joan Salvat-Papasseit es va consolidar com un dels poetes més representatius de l'avantguarda catalana, amb influències del futurisme italià i del cubisme. Alhora, també va destacar com a autor d'articles, manifestos i prosa de caràcter polític i social. En una primera etapa, la seva ideologia, així com les seves obres, es va acostar a l'anarquisme i al socialisme, mentre que més endavant els seus escrits van reflectir posicions més nacionalistes i independentistes. Al llarg de la seva vida, va mostrar un interès especial per la drogueria, l'escultura religiosa i la política, àmbits que també van influir en la seva producció literària. Entre les seves obres més reconegudes es troben Poemes en ondes hertzianes (1919), La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923).
Les formigues
Josep Vicenç Foix
J. V. Foix va ser un poeta i escriptor que va formar part de l'onada artística i intel·lectual de Barcelona a principis del segle XX. Va col·laborar a La Revista i va dirigir Trossos, publicant obres en prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932). Com a gran admirador de la modernitat, però defensor de la tradició, Foix va resumir la seva visió artística en el vers «M’exalta el nou i m’enamora el vell». Això es pot veure reflectit en el seu primer llibre de poesia, Sol, i de dol (1947), publicat després de la Guerra Civil, durant la qual va haver d'amagar la seva postura política catalanista. A partir dels anys 50 va obtenir reconeixement, rebent nombrosos premis, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, i va ser proposat al Nobel. Va continuar publicant fins gairebé el final de la seva vida. El seu últim treball va ser Cròniques d’ultrason (1985), consagrant-se com un dels grans poetes catalans del segle XX.
Sol, i de dol
Carles Riba
Carles Riba va ser una de les figures més destacades de la literatura catalana del segle XX, amb obres poètiques molt conegudes com, per exemple, Estances, Del joc i del foc o Salvatge cor, entre altres. De fet, ja des de la seva joventut va combinar la poesia amb la traducció, un camp en el qual va deixar una empremta profunda amb versions d'Homer i Sòfocles. No obstant això, l'exili després de la Guerra Civil el va marcar intensament, un fet que queda patent a les Elegies de Bierville, considerada una de les grans obres de la poesia catalana moderna. Així mateix, a més d'escriptor, Riba també va ser mestre i guia per a les noves generacions d'escriptors. Finalment, en les seves últimes dècades va continuar escrivint i ensenyant la cultura catalana per tot arreu fins a convertir-se en un referent, recordat avui en dia encara amb el premi de poesia que porta el seu nom.
Súnion
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda va ser una influent escriptora i pintora catalana, considerada una de les novel·listes més importants de la postguerra i l'escriptora més influent de la literatura catalana contemporània. La seva obra, escrita sempre en català a causa de la seva gran defensa de la llengua i cultura catalanes, inclou novel·les, contes, teatre i poesia reconegudes internacionalment i traduïdes a més de 30 idiomes. D'entre la seva producció literària, destaquem Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Mirall trencat (1974) o Quanta, quanta guerra... (1980). La seva vida va estar marcada per la Guerra Civil i l'exili, després del qual va reprendre la seva carrera literària, inspirant les seves obres des d'un punt de vista de l'experiència de la dona, publicant obres mestres com La Plaça del Diamant i rebent el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980.
La plaça del Diamant (fragment)
–¡Això són coloms de presó!
I els coloms tancats a les fosques van fer ous i els van covar i van sortir colomins i quan van tenir els colomins coberts de ploma, en Quimet va aixecar la trapa, i, per una reixeta que havia fet a la porta de l'habitació, vèiem els coloms com pujaven l'escala: d'una volada, un graó o dos. L'alegria d'en Quimet... Deia que podríem tenir vuitanta coloms i amb els colomins que farien els vuitanta, ben venuts, podria començar a pensar a tancar la botiga, i potser comprar aviat un terreny i en Mateu li faria la casa amb material aprofitat, Quan arribava de treballar sopava sense ni saber què estava menjant, i de seguida em feia desparar la taula i sota del llum amb el serrell de color de maduixa començava a fer comptes damunt d'una paperina vella per estalviar paper; tantes parelles, tantes cries, tantes veces, tant d'espart... negoci rodó.
Rosa Leveroni
Rosa Leveroni és una poeta procedent de Barcelona. Als quinze anys ja publicava els seus primers versos a la revista Pituso i, malgrat la pressió del seu pare per seguir el negoci familiar, aconsegueix entrar a l'Escola de Bibliotecàries, on va obtenir formació per part d'alguns dels intel·lectuals catalans més destacats del moment (Carles Riba, Ferran Soldevila, Nicolau d'Olwer, Rafael de Campalans). El 1938, publica el seu llibre Epigramas amb el qual va quedar finalista del premi Joaquim Folguera. En aquesta obra s'observa la forta influència de Carles Riba i, en general, de tota la generació postsimbolista i els temes que tracta són els que manté al llarg de tota la seva obra, això és la tristesa i la desolació amorosa. En la dècada dels quaranta defensà la cultura catalana davant la repressió franquista i va ser una de les primeres col·laboradores de les revistes Poesía i Ariel. No obstant això, després de la mort del seu pare va haver de centrar-se en el negoci familiar i poc a poc es va allunyar de la poesia.
Pòrtic
Salvador Espriu
Poeta, dramaturg i novel·lista, Salvador Espriu està considerat un dels renovadors de la prosa catalana de la postguerra. Com a membre de l'anomenada generació del 36, no es centra únicament en la mort i l'espiritualitat individuals, sinó també en les col·lectives. Relata d'una manera única la derrota i l'esperança d'una Catalunya sotmesa a tensions socials i polítiques. Va passar la infantesa entre Barcelona i Arenys de Mar, vila que anomena la seva "pàtria petita", mitificada en la seva obra com a "Sinera" (Arenys al revés). Va cursar estudis de dret i història antiga mentre feia les primeres passes en la literatura amb la publicació d'El doctor Rip (1931) o Laia (1932). El seu primer volum de poemes, Cementiri de Sinera, juntament amb l'obra teatral Primera història d'Esther, van suposar l'inici de la seva popularitat durant la postguerra. A La pell de brau (1960) va utilitzar el mite de Sefarad i es va convertir en un símbol de lluita antifranquista.
Cançó d'albada
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va ser un poeta i periodista valencià, nascut en una família humil de Burjassot. És un dels escriptors més importants del segle XX, peça clau de la poesia contemporània catalana. Als 12 anys va viure la Guerra Civil Espanyola, cosa que va influir en la seva obra. La mort és un dels temes més recurrents en la seva poesia, però també l'amor i el fet quotidià. Estellés s'erigeix com un poeta reivindicatiu, com a portaveu de les aspiracions del poble. Va estudiar periodisme a Madrid i va treballar al diari Las Provincias, de València. Es va jubilar anticipadament als 54 anys, fet que li va permetre dedicar-se plenament a la seva obra. Entre les seves obres destaquen Llibre de Maravelles, Mural del País Valencià i Les pedres de l’àmfora, segon volum de la seva Obra Completa, premiat amb la Lletra d’Or (1974) i la Crítica Serra d’Or (1975).
La vida contada a un nen del veïnat (La nit)
Maria-Mercè Marçal
Va ser poeta, catedràtica, narradora, editora i una figura clau dels moviments feminista i nacionalista català. El 1969 es va llicenciar en filologia clàssica, i posteriorment va exercir de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1979 publica el poemari Bruixa de dol. El 1980 té la seva filla, a qui va dedicar alguns dels seus poemes, com Triar. El 1982 publica Terra de mai, que tracta el tema de l'amor entre dones, i Sal oberta. El 1985, publica La germana, l’estrangera. Durant els anys vuitanta, Marçal estudia i tradueix diverses poetes i escriptores i prepara la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien, publicada el 1994 i reconeguda amb múltiples premis literaris entre 1994 i 1996. En els últims anys de la seva vida, Maria-Mercè Marçal impulsa el ‘Comitè d’Escriptores’ dins del ‘Centre Català del PEN Club’. El 1996 se li diagnostica un càncer. Durant la seva lluita contra la malaltia escriu bona part de Raó del cos, que es publicarà pòstumament el 2000. Va morir a Barcelona el 5 de juliol de 1998, als 45 anys. Després de la seva mort s'han publicat dues antologies de la seva poesia i una recopilació de prosa de no ficció, Sota el signe del drac.
Com l’assassí que torna al lloc del crim (Desglaç)
Susanna Rafart
Susanna Rafart és llicenciada en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. A banda de la seva tasca docent com a catedràtica de Llengua i Literatura a secundària, col·labora com a crítica literària en publicacions com el diari Avui o la revista literària Caràcters. La seva obra no es limita a la poesia, sinó que també inclou contes infantils, recopilacions i diversos assaigs. Aquest conjunt variat ha estat traduït, parcialment, a altres llengües com l'anglès o el castellà. Entre les seves composicions poètiques, destaquen Pou de glaç (2002), Retrat en blanc (2004), Baies (2005), L'ocell a la cendra (2010), En el teu nom (2015), D'una sola branca (2021) o Contracant (2024). Ha estat guardonada amb diversos premis, entre els quals el Premi Extraordinari de Poesia de les Valls d'Andorra amb tan sols disset anys. Això va suposar un punt d'inflexió en la seva carrera com a poeta. A més d'escriure les seves pròpies obres, també va traduir diversos autors, entre els quals destaquen Leonardo da Vinci i Salvatore Quasimodo.
La vida és un estrany miracle
Najat El Hachmi
Najat El Hachmi és una escriptora d'origen marroquí que va arribar a Catalunya amb la seva família quan era petita i s'establí a la ciutat de Vic. Llicenciada en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat tota la seva obra en llengua catalana i és una de les veus més destacades de la literatura contemporània. La seva escriptura aborda temes com la identitat, la immigració, el xoc cultural i la condició femenina en les societats tradicionals i occidentals. El seu debut literari va arribar amb Jo també sóc catalana (2004), un assaig autobiogràfic sobre la seva doble pertinença cultural. El 2008 va publicar la seva primera novel·la, L'últim patriarca, guardonada amb el Premi Ramon Llull, que la va consolidar com a autora reconeguda. Altres obres com La filla estrangera, Mare de llet i mel i Dilluns ens estimaran confirmen el seu estil íntim i compromès, centrat en la recerca de la llibertat i en el paper de la dona en la societat.
L'últim patriarca (fragment)
Va néixer en un poblet del Rif, envoltat de muntanyes àrides i de camps de blat que només donaven fruits quan Déu ho volia. El seu pare deia que el món era un lloc on els homes havien vingut per lluitar i per manar. I ell, des de ben petit, va aprendre a repetir aquestes paraules com si fossin una oració. No sabia encara que algun dia la seva filla les qüestionaria totes, una per una, com qui es treu les pedres de dins les sabates abans de poder caminar lliure. Quan la seva mare li va dir que marxaven, ell no va entendre res. El viatge va ser llarg, entre trens, autobusos i un mar immens que semblava no acabar-se mai. Quan van arribar a Vic, tot era fred i humit, i la gent parlava una llengua que sonava com l’aigua dels rius. La nena va créixer entre dues maneres de veure el món: la de casa, on tot era deures i silencis, i la del carrer, on tot semblava possible.
Irene Solà
Irene Solà va estudiar a la Universitat de Belles Arts de Barcelona. Actualment, treballa com a gestora a la Whitechapel Gallery de Londres. El 2012 va publicar el seu primer llibre, el poemari Bèstia amb el qual va guanyar el 48è "Premi de poesia per a inèdits Amadeu Oller". A més, ha participat en diverses activitats literàries i ha produït peces de videoart com Cotxe blau (2013) o Louis Garrel (2015), entre altres. Canto jo i la muntanya balla (2019) ha estat traduït a 20 llengües, consolidant-la com una de les veus més destacades de la narrativa catalana contemporània. El 2023 va publicar Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres. Aquesta obra presenta les històries d'uns personatges maleïts en una masia perduda de les Guilleries. El 2025, la traducció d'aquesta última obra ha guanyat el Premi Europeu de Literatura dels Països Baixos.
Canto jo i la muntanya balla (fragment)
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.
Després de l’arribada, i de la quietud, i de la pressió, i d’arraconar l’aire fi ben avall, vam disparar el primer llamp. Bang! Com un descans. I els cargols cargolats van estremir-se dins de les seves solitàries cases, sense cap déu ni cap pregària, sabent que si no morien ofegats, sortirien, redimits, a respirar la mullena. I aleshores vam vessar l’aigua a gotes immenses, com monedes sobre la terra i l’herba i les pedres, i el tro escruixidor va ressonar dins les cavitats toràciques de totes les bèsties. Va ser llavors, que l’home va dir cago’n seuna. Ho va dir en veu alta, perquè quan hom està sol no fa falta pensar en silenci. Cago’n seuna, inútil, que t’has deixat atrapar pel temporal. I nosaltres vam riure, uh, uh, uh, uh, mentre li mullàvem el cap, i la nostra aigua se li ficava coll de la camisa endintre, i li resseguia l’espatlla i els lloms, i eren fredes i despertaven el mal humor, les nostres gotetes.
L’home venia d’una casa d’allà a la vora, enfilada a mitja carena, sobre un riu que devia ser fred perquè s’amagava sota els arbres. Hi havia deixat dues vaques, un grapat de porcs i de gallines i un gos i dos gats desarrelats, una dona i dues criatures i un vell. Es deia Domènec. I tenia un hort ufanós a mitja muntanya i unes terres mal llaurades vora el riu, perquè l’hort l’hi treballava el vell, que era son pare i que tenia l’esquena plana com una taula, i les terres les llaurava ell. Hi havia vingut a provar versos, en Domènec, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quin gust i quin so tenien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa. I havia trobat un grapat de trompetes de la mort fora de temporada, aquella tarda, tot anant a guaitar el bestiar, i les duia embolicades a la panxa de la camisa. La criatura de braços plorava quan havia deixat la casa, i la dona havia dit «Domènec», com una queixa i com una súplica, i en Domènec havia sortit igualment.